Sánchez s’ha transformat en Nadal i Alcaraz d'aquelles tardes de final de Grand Slam, amb dos sets en contra i servei i pilota de partit per al rival. El manual de resistència diu que encara que els dos secretaris d’organització que has posat tu (un dels quals has fet ministre) estiguin gravats repartint-se comissions i dones durant anys, mentre tu eres a la figuera, el partit es pot aixecar. Això sí, cal molta autoestima i saber començar la remuntada donant un cop guanyador: “Som el millor govern davant la pitjor alternativa, som l’esperança de milions de persones que no volen que caigui un govern com aquest, som l’únic gran govern progressista que encara queda dret a la UE”. Per tant, res d’eleccions i a continuar fins al 2027. Ahir vam passar del “si tu no hi vas, ells tornen” al “si jo no em quedo, ells tornen”.
Potser anys enrere, els àudios de la vergonya d’Ábalos, Cerdán i Koldo haurien estat el final de l’audaç escapada iniciada en un Peugeot que va aconseguir derrotar l’aparell del PSOE, Felipe i Susana inclosos. Ara som en un altre temps polític. La societat està tan dividida políticament que la possibilitat que governin Feijóo i Abascal horroritza molta gent. En això té raó Sánchez, que a més deu confiar que amb la ràtio de notícies increïbles per minut que ens toca empassar-nos, la tempesta anirà passant. Però d’aquí a dir que “som l’esperança de molta gent” hi ha un bon tros. Això va a gustos, però deixem-ho en que són el mal menor de molta gent, sobretot després d’haver servit en safata a la ultradreta el seu argument favorit: “Tots són iguals”.
