Sobre la universalitat de la sardana (1907)
Peces històriques
Article d’Eugeni d’Ors, ‘Xènius’ (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (25-IX-1907). Moltes peces que el filòsof i periodista Eugeni d’Ors va publicar cada dia durant quinze anys a la seva columna “Glosari” eren divagacions metafísiques sobre diversitat de matèries. En aquest cas a propòsit de la sardana que ell escrivia amb la inicial en majúscula quan l’esmentava com una institució. Per a demà, al parc d’atraccions Tibidabo, hi ha programat l’acte central del Dia Universal de la Sardana. El passat 6 de juny va sortir en aquesta secció una crònica sobre una festa sardanista a la Nova York del 1933.
Aquesta és la més entranyable dansa nostra, i ja hem convingut en que és la més bella de totes les que es fan i es desfan.—Si jo gosés fer alguna addició a coses que, per estar escrites en vers, deuen ser intangibles, afegiria a la definició aquella —n'és una— que la bellesa de la Sardana ve precisament de que es fa, i no es desfà.— Tota sardana és una composició. Els balladors, amb sos regulars moviments, componen un ritme, el creen. I, com un ver ritme és sempre una cosa definitiva, cada sardana, un cop ballada, un cop feta, ja no pot morir. Encara que ulls sensuals ja no la vegin, ella viu, ella viurà eternament. —I ja res més necessitem per a poder dir, prescindint de tota història o tota llegenda d'origen, que aquesta és una dansa plenament religiosa. Podria resultar que, a una consideració de superfície, es presentés la Sardana feta de descomposició, no de composició, com hem afirmat. Sol dir-se que aquesta bella dansa nostra ve a ser un problema numeral que, un cop plantejat per un tema, al principi, van resolent els balladors amb son puntejar... I és bona veritat aquest dir. Però no ho seria voler deduir d'aquí que la Sardana no compon, sinó que descompon. Perquè, ben mirades les coses, resoldre un problema significa obra de fer, no de desfer. Lo essencial en l’operació, lo que constitueix son valor metafísic, és, no la resolució d'un misteri enunciat, més la creació d’una solució. Perquè el misteri enunciat és Caos; i la solució és Llum, Arbitrarietat, Ordre. I el pas del Caos a l’Ordre és composició. La Sardana comença en Caos i termina en Ordre. Per això la Sardana és una dansa que es fa. Ho és essencialment cada una de les sardanes que es ballen. I, vista la Sardana com a institució, és també, històricament, en aquests dies nostres, una dansa que es fa. Es fa, com la mateixa Catalunya. Compleix –com pot, però– un esperançament sense mida: el pas de lo local a lo joiosament imperial. Amb això que dic queden implícitament contestades dues lletres rebudes darrerament pel Glosador. En l’una, els senyors Cuspinera i Balcells, en una prosa elegantíssima em pregunten si considero la Sardana prou civil; i és clar que jo haig de respondre amb l’afirmativa més categòrica. L'altra lletra és signada pel senyor Antoni Llobet, el qual, molt hàbilment, objecta a lo que vaig dir ja en una glosa sobre la universalitat possible de la Sardana, que potser sent la nostra dansa un ball d'ordre religiós, la seva extensió porta el perill de frivolitzar-la. Jo no ho crec així. Però encara que així fos, penso que res no perdria l'Empordà, per exemple, amb què a Boston ballessin la Sardana, frívolament; que no per això aquell deixaria de donar-li son ple sentit; i encara així hi hauria avantatja: perquè aniria al cap d'una cosa en què el seguiria Boston; lo qual ompliria de devoció als bostonians i al mon enter.
