Reed Brody: "Culpo molt Obama del que està passant ara als Estats Units"

BarcelonaReed Brody (Brooklyn, 1953) s'ha passat tota la vida defensant els drets humans a tot el planeta i perseguint dictadors per tot l'Àfrica i el centre i el sud d'Amèrica, però també denunciant els líders dèspotes d'Occident gràcies a la seva feina a Human Rights Watcth i a les Nacions Unides. Va col·laborar amb les víctimes del dictador xilè Augusto Pinochet i a Atrapar a un dictador (Debate) explica el periple per condemnar el president del Txad, Hissène Habré, a cadena perpètua. Brody passa bona part de l'any a Barcelona amb la seva parella, la cineasta catalana Isabel Coixet.

Veient com està el món avui, Reed Brody podria tenir feina per molts anys.

— Vivim en un món d’impunitat. Fa cent anys era normal que en una guerra hi hagués morts de civils, que es torturés a tot arreu del món. Abans de la Segona Guerra Mundial la justícia no tenia armes per perseguir criminals. Ara, en canvi, tenim normes i institucions internacionals, però encara es continuen cometent gairebé els mateixos crims. Cal mobilitzar voluntats polítiques i això és el que sovint manca avui.

Al llibre explica que hi ha molts països que boicotegen aquests organismes internacionals.

— Els Estats Units, fins i tot amb governs demòcrates, com el de Bill Clinton, van ser un dels set països del món que van votar en contra de l’Estatut de Roma, perquè la posició dels líders a Washington —tant demòcrates com republicans— ha estat defensar els interessos dels EUA, no pas per construir un món més just. En canvi, Europa ha estat tradicionalment el lloc més respectuós, més favorable, a construir un món basat en normes de justícia internacionals.

Vostè és molt crític amb el Tribunal Penal Internacional, perquè ha costat més de 2.000 milions i no han processat cap líder important.

— La justícia internacional no té força policial. Poden inculpar Netanyahu o Vladímir Putin, però no poden capturar-los. I, a més, el gran problema ha estat que té dues vares de mesurar. Des del final de la Segona Guerra Mundial, gairebé totes les institucions de justícia internacional han dirigit l'esforç contra els adversaris vençuts, com a Nuremberg, on es van jutjar els criminals nazis, però no els bombardejos de Dresden; o a Tòquio, on es van jutjar les barbaritats de l’exèrcit japonès, però no Hiroshima ni Nagasaki. Amb els anys, s’han jutjat enemics d’Occident, com Milosevic i Putin, o molts africans, però pocs europeus. Amb les ordres de detenció contra Netanyahu i Yoav Galant, per primera vegada una institució internacional va intentar obrir un judici contra un aliat d’Occident i la resposta no va trigar a arribar. Ara el Tribunal Penal es troba en una lluita existencial per les sancions dels EUA i la resistència de molts països europeus.

Tornem al llibre. Es va trigar divuit anys perquè un dictador, el president del Txad, Hissène Habré, pagués pels seus crims.

— Són molts anys d’espera, però crec que la nostra força va ser que les víctimes van protagonitzar la lluita. En certa manera, vam aconseguir convertir la recerca de justícia en una mena de justícia, en el sentit que les víctimes van poder narrar les seves històries i transformar el seu patiment en un projecte comú. Evidentment, hi havia milers de víctimes i no totes van participar-hi al mateix nivell, però vam poder facilitar un reconeixement del seu patiment i les seves pèrdues.

Souleymane, una de les víctimes, va demanar que es trenqués el silenci.

— Per a mi el més emocionant era el testimoni de les supervivents de violació sexual, que van tenir el coratge de parlar en presència de Hissène Habré. Per a molta gent això va ser més important que la condemna. Moltes d’aquestes persones no haurien fet tot aquest esforç —de viatjar, de parlar en públic, de sortir a la televisió— si no haguessin sentit que era la seva lluita.

Li haig de confessar que quan relata el cas de la violació a la Khadidja vaig plorar.

— Quan va tornar al Txad ho va passar molt malament perquè hi havia molta gent que la menyspreava, però per a ella això va donar sentit a aquella part de la seva vida.

Ha fet moltes renúncies al llarg de la vida?

— Tinc una vida confortable. No vaig renunciar a res que fos important. He lluitat sempre per aconseguir un món més just i no el tenim: estem en un moment molt difícil, al meu país i al món.

Té por que li pugui passar alguna cosa quan torni als Estats Units?

— Si em quedo tranquil a casa no em passarà res, però vaig als EUA a manifestar-me i no descarto que als manifestants pacífics ens detinguin. Si no hi ha resistència als carrers, perdrem la nostra democràcia. En un país normal, la llibertat de manifestació és òbvia, però ara mateix als EUA res és obvi.

Què significa Trump?

— Una amenaça existencial per a la democràcia dels EUA. Encara que hagi estat elegit democràticament. Que la meitat dels votants consideressin que ell era millor que l’alternativa ja és una tragèdia. Jo vaig ser a Pensilvània fent el porta a porta per a la Kamala Harris i veia que no hi havia gaire entusiasme pels demòcrates. Jo tampoc en tinc gaire, però davant l’alternativa... La gent no va dubtar a votar l’insurreccionista del 6 de gener i ara tindrem una insurrecció permanent. El poble, en certa manera, li ha perdonat el 6 de gener. Estem en una lluita de vida o mort per la democràcia nord-americana.

I per al món.

— Europa hi ha de participar, heu de fer front a Trump i no ser indulgents. No anar líder a líder a adular-lo. Trump només s’atura davant una oposició forta.

Diu que Europa ha de ser forta, però amb el que està passant a Gaza tampoc ha demostrat fermesa.

— Europa està dividida. No vivim a la mateixa Europa de fa quinze anys. I tampoc està fora de perill d’aquest moviment antidemocràtic. Teniu més història, més arrels i més llegat que els EUA. En general, els europeus distingeixen millor entre la veritat i el que és fals, i aquesta capacitat crítica s’està perdent als EUA per culpa dels algoritmes, la prevalença de les xarxes socials, de les coses ràpides, de les fake news...

Part de la culpa és nostra, del periodisme.

— No del periodisme de qualitat, però quan veig que el meu fill s'informa per TikTok... L’educació formal és cada cop menys important.

Té un punt de decepció amb Obama?

— Culpo molt Obama del que està passant ara als EUA, no va voler gastar el seu capital polític a transformar realment el país i després va intervenir perquè no guanyés Bernie Sanders. Obama ha participat molt en l’allunyament del Partit Demòcrata de les seves bases tradicionals. Trump, amb el seu 49,8%, està transformant tot el país i cada vegada que els jutges o algú hi intervé, la resposta és: "Tenim el mandat del poble per implementar el nostre programa". Obama mai va desafiar els interessos permanents. Va fer una petita reforma sanitària, que no menystinc, però no va ser un president transformador amb el seu 53% de vots, que hauria estat més alt si no fos negre. El segon mandat de Trump serà molt pitjor, perquè al primer hi havia gent al seu voltant que s'atrevia a dir-li que no. Ara, en canvi, han estat escollits per la seva lleialtat i pensen que Trump, després de sobreviure a l'atemptat, ha estat triat per Déu i lidera un projecte mil·lenarista.

Em descriu una situació semblant del que podia passar al Txad.

— Sí, només que teníem i tenim una cultura diferent, tenim dos-cents anys d’una democràcia molt imperfecta.

Ho dic pels mecanismes de poder, d’adulació al líder.

— Tot i que salvem les institucions i la democràcia, molt del que feia grans els EUA –la ciència, la innovació, la cultura, l’art, les universitats– ja haurà estat desmantellat. El país està en procés de subdesenvolupament, veurem una davallada en l’esperança de vida, en la salut i en l’estàndard de vida dels nord-americans.

Per això continuarà manifestant-se i lluitant.

— Resistint.

Ho porta a l’ADN? Amb 12 anys, juntament amb el seu germà, va crear Brodania, un país imaginari amb una Constitució peculiar.

— Tinc el record de presentar amb el meu germà l’escrit, que eren dos fulls de paper, al meu pare. Brodania està molt en sintonia amb tota la meva vida. Al manifest dèiem que no faríem mal als altres països, que no faríem negocis amb un país governat per un dictador o un rei... [Riu] Sí, és part del meu ADN. En aquella edat vaig participar en campanyes polítiques, en les protestes contra la Guerra del Vietnam.

Bèlgica és clau en la història d'Habré. Aquí, a Catalunya, la justícia belga la coneixem molt bé.

— Bèlgica i Espanya tenien les lleis de jurisdicció universal més avançades del món, perquè permetien obrir casos per crims comesos en uns altres països, encara que el presumpte autor no es trobés al seu territori. Com que hi ha tanta impunitat al món, les víctimes i els activistes buscaven on presentar una denúncia i sobresortien Bèlgica i Espanya. Però en els dos casos la llei només servia per als dolents del tercer món. Quan es va voler acusar els poderosos —en el cas de Bèlgica, Sharon i Bush; en el d’Espanya, la Xina pel Tibet, els EUA i Israel—, les dues lleis es van desfer. Ara tots els països europeus tenen lleis de jurisdicció universal, però molt més modestes. I això també mostra la doble vara de mesurar: la llei es podia aplicar a un argentí o a un xilè, però no a un nord-americà.

Crec que la meva feina, a un altre nivell, s’assembla molt a la seva. Cal saber escoltar, hi ha un punt d'activisme, molta frustració perquè pocs casos tiren endavant i poques victòries.

— Absolutament! Quan era a la universitat, dubtava entre estudiar periodisme i dret. El meu pare volia que fos periodista i jo vaig triar dret perquè em semblava un camí més segur.

[...]

— [Riu] Tinc molts amics periodistes, perquè coincidim als mateixos llocs, fem la mateixa feina. Jo puc defensar més obertament les causes, anar més enllà de la denúncia, tot i que tinc unes altres limitacions ètiques. Som del mateix món. Bé, no tots els periodistes ni advocats… Faig una cosa a cavall entre el periodisme i el dret: investigar, denunciar, destapar, revelar...

Enfrontar-se al poder. És l'única cosa que podem fer.

— És l’única cosa que val.