Per què cal reivindicar Rosalind Franklin, la científica que va fotografiar l'ADN

El 25 d’abril es considera el Dia del Biòleg en commemoració del mateix dia del 1953, que va ser quan a la revista Nature es van publicar tres articles consecutius sobre l’estructura de l’ADN, amb només una imatge cadascun. Dues de les imatges mostren una difracció de rajos X: una de les imatges és poc precisa i la signen Maurice Wilkins i col·laboradors; l’altra és nítida i reproduïda a tots els llibres, obtinguda per Rosalind Franklin i el seu ajudant Ryan Gosling. Però l’article més icònic, el que només conté una imatge dibuixada d’una doble hèlix com a model de l’estructura de l’ADN i no té cap experiment, sinó que està basat en resultats d’altres científics, està signat pels famosos James Watson i Francis Crick.

Nou anys més tard, el 1962, es va concedir el premi Nobel de medicina a tres dels protagonistes d’aquell 1953: Watson, Crick i Wilkins. Cap d’ells va ser capaç de recordar la científica sense la qual no haurien obtingut el preuat guardó, i que desgraciadament havia mort el 1957 a causa d'un càncer d’ovaris, amb només 37 anys.

Un Nobel per a ella sola

Però Rosalind Franklin mereixeria un Nobel per a ella tota sola, ja no només per la magnífica imatge en la qual s’inferia la distribució helicoidal de l’ADN, sinó també pels seus treballs de la tesi doctoral sobre l’estructura i la porositat del carbó, que van donar lloc a les màscares de carbó activat que es van fer servir durant la Segona Guerra Mundial per filtrar gasos tòxics. També pels seus subseqüents estudis sobre l’estructura dels virus de plantes i humans. De fet, els col·laboradors que va tenir els últims anys també van aconseguir un Nobel gràcies, en part, als treballs que havien fet conjuntament.

Franklin era una magnífica científica i la seva especialització en cristal·lografia, amb un treball metòdic i exquisit, la va fer brillar allà on va treballar. Però era dona, jueva i llesta, en un món masculí rígid i masclista en el qual les dones no podien ni anar a prendre el cafè on es reunien la resta de científics. L’ambient hostil que va trobar al King’s College de Londres la va fer buscar altres laboratoris per investigar.

És conegut que Wilkins i Franklin treballaven tots dos sobre el mateix tema, podríem dir que competint pels mateixos resultats, però amb èxit diferent. També és conegut que Watson i Crick volien descobrir l’estructura de l’ADN, però ni tenien la destresa manual ni estaven gaire al laboratori; no obstant això, tenien molts contactes i estaven al cas dels resultats més importants sobre l’ADN que s’estaven produint en diferents laboratoris del món. Disposaven de temps i d’un cervell privilegiat per anar pensant, elaborant i enllaçant idees. A més, tenien el suport dels seus superiors, els quals volien guanyar la partida de l’estructura de l’ADN a Linus Pauling, científic dels Estats Units que ja havia aconseguit dos premis Nobel.

En un acte d’integritat científica dubtosa, Wilkins va compartir els resultats de Franklin (ja que els que ell generava no eren tan precisos) sense que ella ho sabés. Sense la precisió de la imatge de Franklin, Watson i Crick mai haurien pogut proposar l’estructura de la doble hèlix, i així ho van reconèixer en un article el 1954.

Curiosament, els tres protagonistes del Nobel del 1953 van escriure sengles llibres autobiogràfics d’aquells anys de competició intel·lectual i científica. Tots tres autoexculpatoris, amb diferents matisos. Han de mencionar Franklin, esclar, però cap dels tres no li fa justícia, ja que reconèixer-li el mèrit seria posar en qüestió el mèrit del seu premi. Watson mostra clarament el seu costat més masclista i mesquí: es refereix a Franklin com a "Rosy, la dama negra de l’ADN" i la titlla d’“insolidària, poc atractiva i incompetent” en la mateixa frase. “O bé se n’anava ella, o l’haurien de posar al seu lloc”, afegeix. Crick és una mica més amable, es considerava amic de Franklin. I Wilkins destaca la seva pròpia investigació i dedicació a l’estructura de l’ADN i obvia les aportacions de Franklin, la seva competidora directa.

En igualtat de mèrits

I quina opinió en tenia Rosalind Franklin? Només ens queden la seva correspondència i les notes de laboratori. Un llibre recent posa una mica més de llum i demostra que no era una víctima propiciatòria, ni una incompetent que no sabia el que tenia entre mans. Franklin va proposar que els fosfats havien d’estar a l’exterior de la molècula, i va deixar escrit que les dades cristal·logràfiques donaven suport a una estructura helicoidal, però volia obtenir dades i mesures encara més fefaents i indiscutibles. També es dedueix de múltiples escrits que Franklin, que ja preparava la seva marxa de Cambridge, sabia que Watson i Crick coneixien part dels seus resultats. En aquesta situació, el protagonisme de Franklin encara és més evident, ja que vol dir que la seva contribució per proposar l'estructura de l’ADN és equivalent i d’igual vàlua als tres premiats.

El 25 d’abril és el dia en què celebrem la descoberta de l’estructura de l’ADN, però no només és el dia de Watson, Crick i Wilkins, també és el dia del llegat de Rosalind Franklin, amb igualtat de mèrits.