Aquests animals sorprenents son capaços de resistir a dosis letals de radiació

Si algú menciona en una conversa els “óssos d’aigua”, és molt possible que es trobi amb les cares de sorpresa dels seus interlocutors, que segurament s'imaginen alguna mena de mamífer amfibi gegantí que no van estudiar a classe. Si, en lloc del nom de guerra, fan servir l’oficial, el resultat potser no serà gaire diferent, perquè no gaire gent està familiaritzada amb l’existència dels tardígrads, uns dels animals realment sorprenents que poblen la Terra, capaços de sobreviure a les condicions més extremes del planeta... i de l’espai exterior! Un article publicat recentment a la revista Science revela el possible secret d’aquesta inusual resistència.

La veritat és que els tardígrads no s’assemblen gaire als ossos, malgrat que la comparació ja la van fer els que els van observar per primer cop, al segle XVIII. Per començar, no tenen ni un sol pèl. Però la diferència més important és la mida: fan poc més de mig mil·límetre de llargada. Vistos al microscopi són com una mena de cucs abotifarrats de vuit potes que es mouen molt lentament (d’aquí el seu nom, que en llatí vol dir “els que caminen a poc a poc”), cosa que els confereix l’aspecte d’un entranyable personatge de dibuixos animats fet de cotó fluix. Res més lluny de la realitat: els tardígrads són possiblement els animals més resistents que coneixem.

En estat de suspensió

Des que es van descobrir, s’han estudiat per la seva increïble capacitat d’aguantar tot el que els facis gràcies a l’habilitat que tenen d’entrar en un estadi de “suspensió”, anomenat criptobiosi, del qual es recuperen quan les condicions tornen a ser les adequades. D’aquesta manera, poden superar temperatures properes al zero absolut o, a l’altre extrem, de gairebé 150 °C, així com la manca d’oxigen i les altes pressions. Per si amb això no n’hi hagués prou, a més són capaços de passar sense aigua o aliments durant anys, per continuar vivint i reproduint-se tranquil·lament un cop els rehidrates. Han arribat a portar tardígrads a l’espai, on han sobreviscut deu dies en condicions extremes de fred, buit i radiació. Des del primer experiment d’aquesta mena el 2007 (tot i que la idea de portar-ne a passejar en coet és dels anys seixanta del segle XX), els tardígrads han arribat fins i tot a ser inquilins de l’Estació Espacial Internacional.

N'hi ha fins a 1.500 espècies conegudes, tot i que només se n’han examinat a fons unes quantes. En aquest grup se'n troba una de nova, el Hypsibius henanensis, aïllada d’una molsa que hi ha a les muntanyes Funiu, a la província xinesa de Henan. La van descobrir per casualitat un grup de científics xinesos, dirigit per Lingqiang Zhang, del Beijing Institute of Lifeomics, que n’ha fet una anàlisi genètica a fons abans i després d’exposar-la a altes dosis de radiació. El primer que han vist és que dels més de 14.000 gens que té el seu genoma, un 30% són exclusius dels tardígrads, és a dir, que no s’han vist en cap altre animal. Podria ser que fossin els responsables de les característiques úniques d’aquests organismes. També han descobert que, després de ser irradiats, els tardígrads activen un nombre elevat (prop de tres mil) de gens que protegeixen l’ADN i el reparen si fa falta.

Prevenir el càncer

El dany a l’ADN causat per la radiació (o per altres estressos) pot no tan sols produir mutacions (responsables, per exemple, dels càncers), sinó també la mort de les cèl·lules o, fins i tot, de l’organisme sencer. Aquests tardígrads poden aguantar fins a mil vegades una dosi que seria mortal per als humans, i això segurament és degut a aquest sistema tan complex de protecció que han desenvolupat. Els científics creuen que alguns d’aquests gens els han “robat” d’altres espècies al llarg de la seva evolució. Per exemple, entre els gens protectors n’hi ha uns que produeixen betalaïnes, uns pigments antioxidants propis dels bacteris.

Els tardígrads són uns éssers fascinants que, més enllà de la curiositat biològica que representen, ens poden ensenyar moltes coses sobre com superar els estressos que ens envolten. Haurem de veure si això que hem après es pot traduir en una intervenció que ens permeti als humans copiar les seves defenses. Podria ser molt important si un dia volem anar a conquerir altres planetes: les condicions del viatge (i del destí) no són les òptimes per als nostres fràgils cossos. Sense haver d’anar tan lluny, la capacitat de reparar el dany que causen les radiacions i altres estímuls tòxics podria ser una manera eficaç de prevenir el càncer.

Els tardígrads van aparèixer segurament pels volts del cretaci, ara fa uns 90 milions d’anys. Això vol dir que han compartit el planeta amb els dinosaures, igual que ara el comparteixen amb nosaltres, i amb qui sigui que vingui després si algun dia desapareixem. No sembla que els hagi de preocupar el tema de l’extinció. Encara més: la nau Beresheet, que va impactar en la Lluna el 2019, portava un carregament de tardígrads. Potser ens els trobarem allà esperant-nos, pacientment, quan algun dia hi establim les primeres colònies.